Entenem per mobilitat la capacitat per a desplaçar-se per l’entorn que envolta a la persona. És absolutament necessària per a tenir autonomia. De fet, la capacitat de mobilització serveix per a saber el nivell de salut de la persona anciana, així com la qualitat de vida que té. S’usa per a mesurar el grau d’independència. Les persones grans que han perdut la mobilitat són considerades d’alt risc quant a possibles complicacions mèdiques. En aquesta situació ja són persones dependents.

La síndrome de mobilitat pot donar-se de diverses maneres. És molt comú que succeeixi després d’una malaltia o operació que manté en llit a la persona. Després d’uns dies sense moure’s, perd gran part de la mobilitat i això inicia una cascada d’accions que li fan perdre-la del tot. Això és pel fet que la persona afectada perd massa muscular i, en alguns casos, fins a reflexos posturals que impossibiliten que pugui deambular.

No obstant això, també pot ocórrer a poc a poc, perquè a l’ancià li costa moure’s i cada vegada el faci menys. També és molt comú que la por a una caiguda faci que la persona decideixi moure’s el menys possible, caient en la cascada d’accions que li porten a perdre totalment la mobilitat.

El tractament passa per la fisioteràpia, encara que va més enllà. És necessari crear un pla de rehabilitació individual, així com adaptar l’habitatge de la persona i prevenir futurs problemes associats a la síndrome.

Abans de realitzar el tractament és important que la persona tingui uns nivells adequats d‘hidratació, nutrició, somni correcte, evitar sedants en excés i portar un correcte control del dolor. En la rehabilitació no ha de superar-se la capacitat funcional de la persona, per a evitar lesions. A més, és important vigilar que la resposta cardiovascular sigui adequada. També han d’eliminar-se les barreres arquitectòniques de l’entorn, així com brindar un correcte suport familiar i social.